La boira

Hohenschwangau, Selva Negra, Alemanya, 30 de març de 2004.

– “Ludwig, wohin gehst du?” (Lluís, on vas?)

Em diu estranyada la Hildegard. La Hildegard té 22 anys, 5 menys que jo, és recepcionista i treballa al mateix hotel de muntanya que jo.

– “Me’n vaig a donar un tomb per la muntanya. Travessaré el bosc, pujaré aquella muntanyeta, i després baixaré envoltant el llac.”

– “És tard Lluís, aviat és farà fosc i les temperatures baixaran molt. Deixa-ho per un altre dia. Si vols… dimarts també tinc el dia lliure i podem anar a fer un vol pel bosc, m’he criat aquí i conec aquestes valls… millor que tu.”

– “Que va dona! Si només serà una estoneta. Pujo i baixo. Ens veiem a l’hora de sopar. Fins ara!”

La Hildegard fa cara de circumstàncies. Jo començo a caminar cap al bosc. Al cap de poc ella em crida:

– “Lluííís, si et perds, puja a un lloc elevat i agafa la torre del castell com a referència per tornar al poble!!”

– “Okeeeey!!”

M’endinso dins del bosc seguint un corriol de terra més o menys uniforme. El bosc és fosc, cada cop es més atapeït. Al cap d’una bona estona es fa més clar i arribo a la falda de la muntanya. Començo a ascendir. Al cap d’uns minuts d’ascensió, paro, em giro i gaudeixo de la magnifica vista. Veig el poble, el castell, l’enorme llac d’Alpsee i el seu germà petit, l’Schwansee.

Així estic una bona estona.

Quan me’n dono compte el Sol comença a amagar-se darrera de les muntanyes, “doncs si que tenia raó la Hilde”, penso.

No puc envoltar el llac, faria massa tard. Tornaré per on he vingut. Començo el descens.

El sol ja s’ha amagat i una densa boira comença a caure damunt meu, “merda!” penso, i començo a travessar el bosc.

No veig el corriol de terra. Al cap d’uns minuts me’n dono compte… m’he perdut.

Mantinc la calma, mentre una suor freda em baixa per l’esquena. “Merda, merda, que collons faig ara”. Recordo el consell de la Hilde, torno enrere fins trobar la falda de la muntanya, no serveix de res, aquella boira espessa ho envolta tot, no veig res, ni el poble, ni el castell, ni els llacs.

La temperatura ha baixat bruscament. Ara si, ara començo a tenir por, començo a tenir pànic, no sé que fer.

M’endinso de nou al bosc, “ha de ser per aquí!” penso. Començo a caminar cada cop més de pressa. Estic espantat.

Camino i camino durant una bona estona, cada cop és més fosc i hi veig menys. “Merda, sóc un idiota” penso mentre camino “ara si que l’he cagat!”.

Ja està, no puc més. No sé quant de temps porto caminant… hores, segur. Paro i em repenjo en un arbre enorme. Fa fred, amb prou feines hi veig i la boira m’està envoltant. “Quina és la cosa més fosca Lluís? Una nit amb boira.” Em deia el meu avi de petit. Tenia raó.

Estic espantat. Començo a cridar:

-“Hiiilfeeeee!! Hiiilfeeeee!!” (Ajuuudaaaa!! Ajuuudaaa!!).

Així estic durant bastants minuts, fins que m’assec al terra. No hi veig gens, sóc com un cec en un lloc desconegut.

Començo a bufar-me les mans, les tinc gelades al igual que els peus.

Estic sol en la foscor. Absolutament sol.

Passen els minuts. Fa molt fred. M’he de moure o em quedaré gelat. Començo a saltar, començo a cridar de nou:

-“Hiiiiilfeeeeee!!! Hiiiiilfeeeeee!!! Ist da jemaaaand! Ich brauche Hiiiilfeeee!” (Hi ha algú aquí!! Necessito ajuuuuudaaaaa!)

Paro de saltar i de cridar, em costa respirar.

Un moment… que és això? Sí, he sentit alguna cosa. Sí, sííí! Sento com unes veus… molt fines… però les sento.

Sento com unes fines rialles al meu voltant… algú sembla repetir el que dic em veu baixa, són com unes veus femenines molt suaus, sento xiscles llunyans… no veig res, però em sento vigilat. La por em paralitza, i em venen al cap les històries sobre els “strigois”, històries que he sentit moltes vegades a la taberna del poble.

Els “strigois” són èssers preternaturals, vampirs de la mitologia centreeuropea, s’apareixen en forma de dones joves i s’emporten els incauts que es perden al bosc… com jo. El seu nom deriva d'”striga”, que significa “xisclar”. No veig res… vull pensar que la meva ment estressada m’està jugant una molt mala passada.

– “Ich bin hier!! Hilfe! Ich bin hieeeer!!!” (Estic aquí, ajuda!! Estic aquíííí!!!). Crido amb totes les meves forces.

De sobte, una forta veu, llunyana però clara, em respon.

-“Beruhigen Sie sich. Bleiben Sie immer noch. Ich werde für Sie.”

(Calma’t. No et moguis. Vinc cap a tu.)

Veig una llum blanca apropant-se cap a mi enmig de la boira. Estic absolutament cagat.

Una figura imponent s’apareix al meu davant. Porta una llanterna a les mà esquerra i un bastó a la dreta. M’enfoca a la cara i em diu:

-“Qui és vostè, i que collons hi fa aquí?”

És un gegant de dos metres… però crec que és humà… crec.

-“Gràcies, gràcies senyor!! M’he perdut, treballo en un dels hotels del poble, gràcies!!

– “Quin poble?”

-“Hohenschwangau, senyor”

L’home es fica a riure.

-“Vens de Hohenschwangau? Ha, ha , ha… doncs, benvingut a Àustria senyor meu!”

Havia travessat la frontera. Em quedo amb cara de tonto.

L’home em torna a mirar de dalt a baix.

-“Vingui amb mi, deu estar gelat. Visc aquí mateix.”

Acompanyo al senyor. Deu tenir més de 70 anys. És un home enorme, com he dit deu fer ben bé els dos metres d’altura i déu pesar uns 120 kg. No està gras, està ben proporcionat, es veu fort, té l’esquena ampla i el seu caminar es pausat però constant. Una enorme barba blanca emmarca la seva cara. Va vestit amb robà típica bavaresa, porta uns Lederhosen (pantalons amb tirants típics d’aquella regió) i un abric molt gruixut.

Sortim del bosc i arribem a una clariana. Allí davant em trobo amb una magnifica casa feta de fusta. És enorme.

“Entri i posis a la vora del foc. Ha sopat?”

-“No”.

-“Ara li porto quelcom. Seguí” Em diu tot senyalant una enorme butaca coberta amb una manta que hi ha al davant de la llar de foc.

-“Senyor, perdoni, té telèfon? Voldria trucar a l’hotel, deuen estar preocupats”

-“Damunt d’aquella tauleta… No oblidi marcar el prefix internacional per trucar a Alemanya, és el 49”

-“Gràcies”.

Ja fa ben bé dues hores que estic en aquella casa. He sopat i em trobo estirat a la butaca amb el peus descalços en direcció al foc. En Bastian, que és com es diu el meu salvador, està assegut al meu costat, però mirant-me a mi, paral·lel a la llar de foc.

-“Si no arriba a ser per vostè,… no sé pas que hagués sigut de mi”. Li dic.

-“S’hagués mort”. Sentència, mirant-me amb aquells ulls d’un blau profund.

-“Doncs li dec la vida”

En Bastian es posa a riure fort. Quan acaba se’m queda mirant i em diu:

-“Què és la vida? Vostè ho sap?… Vostè no em deu res home!”

-“Doncs jo crec que si” li replico.

– “Viure… morir… que sabem nosaltres del perquè de tot plegat.”

Aquelles paraules em ressonen dins del cap.

-“Per què ho diu això senyor Bastian?”

En Bastian gira el cap vers la llar de foc, mentre s’acaricia la barba amb la mà dreta. Al cap d’uns segons, gira el cap de nou, vers mi.

-“Li agraden les històries, fill?”

L’ambient de la casa s’ha tornat més dens, el crepitar de la llar de foc es fa més evident i els ulls d’en Bastian reflecteixen les seves flames. A fora és negra nit.

Jo, arraulit dins la manta, li contesto:

-“Sip”.

-“Escolti-hi bé això que ara li contaré. És un conte. Succeeix a finals del segle XIX. Succeeix aquí, a Àustria, en un petit poble molt a prop d’aquí… recordi que només és un conte, insisteix-ho.

Prop d’aquell poble hi vivia un home, un vell savi, d’uns 90 anys, de cabells blancs, ulls clars, d’una mirada que porta la llum.

Cada any, quan arriba el mes de març, se’n va amb les bèsties, les vaques, cap a la muntanya, com s’acostuma fer aquí als Alps.

Allà organitza tot el seu bestiar.

De sobte, a mitjans d’abril comença a reunir totes les bèsties, agafa el seu gos, guia a les bèsties cap a un lloc tancat. Els hi posa aigua, palla i uns blocs de sal, per a que les bèsties es quedin a gust.

Una nit, el 20 d’abril, se’n va caminant muntanya avall, en direcció cap al poble.

A les 5 de la matinada arriba al poble, i malgrat l’hora, al poble tothom està despert. Una de les cases té una cinta de color blau penjada a la porta, ja que allí, aquella nit, hi ha nascut un nen.

L’home, el savi, aquesta espècie de llum de Déu, entra en aquella casa.

El pare de la criatura li dóna una copa de licor, va a donar-li un petó a la mare, saluda a tothom.

L’home s’apropa al bressol on hi ha el recent nascut. Agafa el nadó amb les mans, l’alça, amb ulls d’amor se’l mira, li fa un petó i amb una mà, molt suau, li trenca el coll i el mata.”

-“Ostia, quin horror!” Crido jo.

-“Si, però el nen es deia Adolf Hitler”. Contesta en Bastian, i continua:

-“Qui es capaç de jutjar del bé i del mal dins d’aquest conte… el problema es que no sabem que hagués succeït si el que passa a les nostres vides no passes, i que tampoc som capaços, en la consciència limitada que tenim en aquesta existència terrenal, de donar-nos compte de la utilitat o del sentit del dolor o dels sofriments, dels horrors o les barbaritats que vivim. A vegades la veritat pertany a l’eternitat, no al temps limitat de les nostres petites vides.”

En Bastian tanca una estona els seus ulls blaus. Els torna a obrir, i s’aixeca.

-“Pots dormir aquí al sofà, al costat de la llar de foc. Demà, a primera hora del matí, t’acompanyaré fins a Hohenschwangau. Bona nit, fill”

-“Bona nit senyor Bastian”.

Val la pena dir que aquella nit no vaig poder dormir. Els xiscles llunyans, que venien del bosc, no em van deixar dormir.

Un pensamiento en “La boira

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s