Hervé

Sin título-11

Les Borges Blanques, Catalunya, 12 de juliol de 1998.

Festival de Rock “Borges Crema”, 00:20h.

  • I amb tots vosaltres, Green Monkey!

Aquelles paraules ressonen fora del pavelló fins arribar al pàrquing.

  • Hòstia! Dono un bot.
  • Què passa?!
  • Aquests som nosaltres! Aquests que estan anunciant per la megafonia del pavelló és el meu grup!
  • Toques en un grup?
  • Collons, si sóc lo cantant!!

Surto pitant del cotxe.

  • Eh! On vas?!
  • Collons que no tu he dit nena! Sóc lo cantant!!
  • I que faig jo ara? I el cotxe?
  • Queda-t’hi, fot lo que vulguis, ja em donaràs les claus després.
  • Després? I on et trobo després?
  • Collons nena, sóc lo cantant! D’aquí 5 minuts mil ulls m’estaran mirant! Suposo que em trobaràs, hòstia!!

Surto corrents del pàrquing, millor dit, volo! Entro al pavelló, està a rebentar de gent, passo corrents per entremig de mil persones. Sento una veu. És el Toni de cal Po, també d’Arbeca, guitarrista del grup amic i germà “When the pigs fly”:

  • Lluííís, que t’estan esperant a l’escenari!!

Paso corrents pel seu costat, com una fletxa, només tinc temps de dir-li:

  • Ep Toni!

Veig el grup al costat de l’escenari, l’Hervé està parlant amb un de la organització.

  • Eh! Nens! Ja sóc aquí!
  • On collons eres tio? Em pregunta en “Roi”, el guitarra.
  • D’aixòòò,… estava al lavabo.
  • Uns collons!!! Em crida l’Hervé. Hi hem anat tres vegades a veure si hi eres, fins i tot al de dones, per veure si estaves foten el burro amb alguna, capullo!!!
  • Vaaaale, estava a fooora, al cotxe,… amb… amb una amiiiga.
  • Aaaah home! De puuuta mare!! Follant just abans de pujar a l’escenari! Tu tio, tu tio estàs malalt, tu ets idiota!! Tu, tu…

Jo me’l quedo mirant mentre em fot una bronca de cal Déu. Desconnecto. Sento les seves paraules molt lluny, a kilòmetres, mentres me’l vaig mirant… Jo sóc el cantant, però l’Hervé és l’ànima del grup, de fet si no fos per ell, jo no estaria en el grup. L’Hervé es preocupa per cadascun de nosaltres, cada dia ens pregunta com estem, que opinem de les cançons, com podríem millorar el grup, es preocupa que tots vinguem als assajos, em pregunta si he escrit alguna nova lletra per les cançons, busca els llocs on puguem actuar… Crec que és l’únic del grup que realment creu que podem arribar lluny, i ho creu de debò. L’admiro, i sobretot, és el meu amic.

Torno a connectar i torno a la realitat.

-…així que Lluís ja parlarem! Fots lo que vols, collons!!! Ara, a l’escenari! Ja parlarem!

Pugem a l’escenari per la part de darrera i esperem la presentació. No estic nerviós, de fet m’encanta. Em miro els companys, estan nerviosos. Em miro l’Hervé, no està nerviós, està concentrat.

Sona la megafonia de nou:

  • Ara sí, amb tots vosaltres, Greeeeen Monkeyyyyy!!

Sortim a l’escenari. Els companys es col·loquen als seus llocs. En “Sello” puja a la tarima i seu a la bateria. Esta nerviós.

  • Venga “Sello”, rebenta’ls-hi les orelles!! Li crido jo.

Jo m’ho agafo com una broma, com un joc, disfruto un colló cada vegada que actuem. Tothom hauria de tenir un grup de rock de jove.

Agafo el micro:

  • Bona nit malparits!! Som Green Monkey i us rebentarem les orelles fills de la gr

En aquell moment l’Hervé comença a tocar el baix, entren les guitarres i comença la música. L’Hervé accepta que digui malparits al públic, ja que “Sopa de Cabra” també ho fa, però que els hi digui “fills de la gran puta”, ja no ho permet. Diu que per a un grup que encara no ha gravat ni el seu primer disc es inadmissible. Quan serem famosos ja veurem, potser si, potser, ara no.

Comença l’espectacle. Salto, canto, tiro aigua al públic, corro per l’escenari. “Ni se t’acudeixi de llançar-te al públic” sempre m’avisa l’Hervé “a veure si et penses que la gent t’agafarà; s’apartaran i et fotras una hòstia que t’haurem de recollir amb pala”. Té raó, no em tiro.

Toquem 5 cançons del repertori, “Borges Crema” és una exhibició dels grups de la comarca i el temps per grup és limitat.

Acabem l’actuació. La penya crida. Veig que els hi ha agradat. Em giro, veig els del grup contents, ja no estan nerviosos, estan excitats, exultants. Em miro l’Hervé, està content, ell em mira i em pica l’ullet, “som els millors!” em diu, “seee!” li responc jo.

Baixem de l’escenari, la festa continua, les novies, les amigues i els amics ens venen a rebre. Vaig a la barra:

  • Nen, 5 cerveses!

El noi de darrera la barra obre el refrigerador, treu les cerveses, les obre, me les dóna i està punt de dir-me el preu:

  • 5 cerveses seran…
  • No seran res, sóc cantant d’un grup, que no m’has vist?
  • Ah, si, perdona…

Els membres dels grups teniem barra lliure.

Passem la nit tots junts. Bevem, fumem, saltem, ballem,… som joves, insultanment joves, res importa res, som eterns.

Ens beviem la vida, i cada glop era sagrat.

——-

Acabem la nit. L’Hervé i jo estem asseguts en un banc de pedra del Terrall, ja són les 7 del matí. La resta ja ha marxat. Estem pedings i tenim els pulmons rebentats de tan riure, de tan fumar, de tan respirar vida.

– Nen les dones son com els melons, per trobar-ne una de bona se n’ha de provar cent!

Tornem a riure, no podem més, ens fan mal les goles de tant riure. Parem, acabem les últimes rialles. L’Hervé se’m queda mirant, em posa la mà a l’espatlla i em diu:

  • Jo no ho se si és així amb les dones. Però si qué sé que amb tu he trobat un bon amic.

No m’ho esperava, m’emociono. Dissimulant em giro d’esquena i li dic:

  • Va! Anem, capullo. És tard i val més que anem a dormir-la.
  • T’ho dic de veritat Lluís, i potser perquè estic pet, t’ho puc dir: Ets un molt bon amic. Això si, em fas emprenyar a tope, però en el fons ets un molt bon amic, i sé que qui busca un amic sense defectes es queda sense amics. Els amics són persones que sempre hi són, els amics són agradables companyies que de vegades molesten, però que t’estimen, i sobretot que fan que la vida sigui més agradable.

Em giro, li miro als ulls i li dic:

  • Hi ha amics que són com germans. Tu, ets un d’ells nen.

Una abraçada eterna va posar fi a aquell dia fantàstic.

——-

No entenc la vida sense amics. Són el principi i el final de tot, i han estat, i són, els puntals en els quals la meva vida s’ha sostingut i es manté. Els amics et donen suport sempre, a les bones i a les males, et sents lliure d’expressar les teves opinions i sentiments, ens accepten tal com som, no ens jutgen i no només ens parlen dels seus problemes, també t’escolten i ens pregunten… “com estàs?” L’amistat és un valor universal, sense el qual, una persona difícilment pot sobreviure.

L’Hervé fou una d’aquestes persones.

L’any 2001 el cos del meu amic Hervé, amb només 23 anys, va deixar de respirar i la seva consciència va desaparèixer,… però l’Hervé és viu.

L’Hervé viu en el record dels seus amics. Nosaltres revivim les seves aventures, donem vida de nou a les seves paraules, parlem d’ell a gent que no el va conèixer, viu de nou i forma part també de la vida d’altra gent. D’aquesta manera el fem immortal.

Només morirà el dia que ja ningú se’n recordi d’ell.

Per la part que a mi em pertoca, jo me n’encarrego que el seu record mai s’esborri, almenys, fins que jo també deixi de respirar.

En record del meu bon amic HERVÉ TARRATS i SOLÉ (1978-2001).

“Sempre estàs en el meu pensament”.

Sin título-5bisSin título-29   Sin título-19

Sin título-9 Sin título-11 Sin título-13 Sin título-15 Sin título-17  Sin título-3 Sin título-1 Sin título-30 Sin título-13 Sin título-3 Sin título-5 Sin título-7 Sin título-9 Sin título-1

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s