Vukašin

StVukashin

Monestir ortodox de Velika Remeta, Voivodina, Sèrbia, 29 de març de 2013.

Quart dia de la meva estada al monestir.

Fa fred. A fora el vent udola i es filtra per les escletxes de les parets del monestir. De fons se sent el repicar trist de les campanes. Estic sol al passadís, però tinc la sensació d’estar observat.

Fa estona que estic mirant aquella icona penjada a la paret. La imatge que s’hi veu és terrible. Un soldat ha tallat les cames, els braços i una orella a un vell que jeu al terra. Té quelcom d’hipnòtic; repeteixo, la imatge és terrible però intueixo que transmet alguna més cosa que se m’escapa. Alguna cosa important.

Sento unes passes, miro a la meva dreta cap al fons del passadís, una figura gegant s’apropa cap a mi, una figura alta, esvelta, una sotana negra amb les mànigues molt amples cobreix el seu cos de dalt a baix, una llarga barba negra li arriba fins a mig pit. Poc a poc va sortint de la penombra i es va apropant cap a mi. Sembla talment una aparició.

El reconec, és el pare Stefan, el meu amfitrió i mestre durant aquests dies.

  • Dobro jutro, brat. (Bon dia, germà). Em diu
  • Dobro jutro, oče Stefan. (Bon dia, pare Stefan). Li responc.

El pare Stefan es queda palplantat davant meu, la seva presència causa respecte i fins i tot temor a la resta de monjos, s’assembla moltíssim a les fotos que he vist de Rasputín, és la seva viva imatge. Els seus ulls blaus, clars i transparents, se’m queden clavats mirant-me atentament, tinc la sensació que m’està llegint la ment. Al cap d’uns segons gira el cap i es queda mirant la icona que hi ha penjada a la paret.

  • Was sehen Sie da? (Què hi veus allí?) El pare Stefan sempre em parla en alemany, ja que és l’única llengua que compartim, ni ell parla català, castellà ni anglès, ni jo parlo serbi, croat, rus ni rutè. Però tots dos coneixem la llengua alemanya.
  • Hi veig una escena terrible,… qui són?

El pare Stefan em torna a mirar i fa una respiració profunda, al cap d’uns segons es torna a mirar la icona i comença a relatar-me una història atroç.

  • Aquesta escena que tu veus aquí, va passar el dissabte 29 d’agost de 1942 al camp de concentració de Jasenovac, a Croàcia. El soldat es deia Mile Friganovic, era un ustasha, els ustasha eren una organització paramilitar cristiana católica, nacionalista croata i feixista, varen ser aliats dels nazis durant la invasió alemanya. L’home que jeu als seus peus és deia Vukašin Mandrapa, era un presoner serbi, cristià ortodox.

El pare Stefan para, torna a fer una respiració profunda, al cap de poc continua el relat:

  • Aquella nit el soldat Mile Friganovic i els seus companys Petar Brzica, Davant Zrinusic i Sipka varen apostar per veure qui mataria més presoners en una sola nit. La matança va començar al pondre’s el Sol. Passada una hora el soldat Mile Friganovic ja havia matat a molts més presoners que la resta dels seus companys, quan em refereixo a presoners em refereixo a homes, dones i nens, gent innocent que l’únic pecat que havien comés era ser serbis i ortodoxos.

El soldat Mile Friganovic explicava que se sentia en el setè cel, que mai havia sentit tal èxtasi en la seva vida, després d’un parell d’hores havia aconseguit matar 1.100 persones, a la majoria tallant-los-hi el coll, mentre que els altres només van poder matar-ne entre 300 i 400 cadascun.

De cop i volta, aquest soldat, que estava experimentant el seu més grandiós èxtasi enmig d’aquella orgia de sang, va notar que un presoner, un vell camperol, se l’estava mirant amb tranquil·litat  mentre matava a les seves víctimes que morien entre dolors terribles. Aquella mirada el va impactar, enmig del seu grandiós èxtasi, de sobte el soldat es va congelar i per uns moments no es va poder moure.

El soldat Mile Friganovi va acostar-se cap a ell, li va preguntar com es deia, el vell li va contestar que es deia Vukašin Mandrapa, que era del poble de Klepci prop de Capljina i que la seva família havia estat assassinada i ell enviat a Jasenovac després d’haver treballat al bosc. Aquell vell li parlava amb una incomprensible pau que l’afectava més que els esgarrifosos crits d’horror del seu voltant.

Tot d’una, aquell soldat va sentir la necessitat de destruir la pau d’aquell vell mitjançant la tortura i, així, mitjançant el seu sofriment, poder restaurar el seu estat d’èxtasi per poder continuar amb el plaer d’infligir dolor.

El va apuntar amb la navalla i el va fer asseure en un tronc. Li va ordenar que crides “Visca Pavelic!” (dictador croat) o si no li tallaria una orella. El vell Vukašin no va parlar. El soldat li va tallar una orella. El vell no va dir ni una paraula. Li va dir una altra vegada que cridés “Visca Pavelic” o li arrancaria l’altra orella. El vell va callar i el soldat li va arrencar l’altra orella. Va tornar a cridar-li: “Diguis visca Pavelic o t’arrenco el nas”, el vell callà i li va tallar el nas, i quan li va ordenar per quarta vegada cridar “Visca Pavelic!” i el va amenaçar amb arrencar-li el cor amb el seu ganivet, el vell se’l va mirar i en el seu dolor i agonia li va dir: “Faci el seu treball, criatura!” Aquestes paraules el van confondre, el van congelar,… El soldat embogit li va arrencar els ulls, li va arrencar el cor, li va tallar la gola d’orella a orella i el va tirar a un pou… però alguna cosa es va trencar dins del soldat, i ja no va poder matar més durant tota aquella nit.

Finalment el seu company Petar Brzica va guanyar l’aposta, assassinant un total de 1.360 presoners.

El monestir va quedar en silenci, fins i tot el vent havia acabat d’udolar. Jo estava paralitzat, estava intentant processar tot allò que acabava d’escoltar, era horrible, estava trasbalsat. El pare Stefan em va tornar a mirar, aquesta vegada els seus ulls brillaven profundament, em costava fins i tot aguantar-li la mirada Els seus ulls semblaven de foc:

  • Escolta’m bé germà Lluís, el coneixement que ara et traspassaré és profund i difícil d’entendre per a la gent que no està preparada per rebre’l.

En aquell moment l’univers va desaparèixer i només existien els ulls de foc del pare Stefan. La seva veu profunda va començar a ressonar entre les parets del monestir i dins del meu cap.

  • El vell Vukašin, per la seva conducta i les seves paraules, ens va descobrir quelcom transcendental.

Les coses succeeixen. Han succeït durant mil·lennis abans del teu naixement i seguiran succeint quan moris dintre d’un temps. Res del que passa al món succeeix pel fet que tu siguis important. El món no gira al teu voltant.

Encara que et pensis que ets important, ets clarament substituïble. Només compleixes una funció. Quan moris seràs substituït. El món no gira al teu voltant. Influeixes en el món, però no n’ets ni el centre, ni la causa.

Ets una gota en un oceà. Ets una sola nota musical dins d’una simfonia immensa. Tu aportes el teu gra de sorra a aquesta simfonia, però ella té vida pròpia. La simfonia no s’ha escrit per a tu. Al contrari, el sentit de la teva vida és fluir amb aquesta simfonia.

Les coses no et passen a tu.

Les coses succeeixen i tu hi ets.

A vegades, vivim situacions que considerem grans desgràcies. Llavors, clamem: “per què?! Per què a mi?” La resposta, des d’una visió global de la vida i no egocèntrica, és clara: “I per què no? Qui et creus que ets?”

Allò que succeeix al món no és personal. No té a veure amb tu, sinó amb el funcionament de la mateixa vida.

A la terra hi ha tempestes, calamarsa, ventades, onades de fred i de calor… no és res personal. Simplement, tu ho vius.

El foc existeix i crema. El gel existeix i congela. La mort existeix i mata. La malaltia existeix i genera dolor físic… No és res personal. Simplement tu ho vius.

Mentre t’identifiquis amb una idea de tu: el cos, les teves emocions, les teves idees, els teus projectes, la teva família, el teu honor, la teva feina, el teu club de futbol… tot t’ho prens com quelcom personal. Pateixes. Vols controlar el món per a què tot vagi segons el que tu necessites. Però les coses no van així. Les coses passen. Tu tens l’obligació d’actuar, de viure… però els resultats no són de la teva incumbència. Tu no pots assegurar el resultat de la teva acció, els resultats no són responsabilitat teva: actuar activament sí.

La teva missió no és controlar el món, sinó expressar-te tu al món que existeix. Expressar el que realment ets i fer-ho amb consciència.

Des d’una consciència superior t’adones que no importa el que succeeix, sinó la resposta que hi dónes.

Al despertar a un nivell superior de consciència, t’adones que el significat de la vida és viure conscientment el que et toqui viure, que la gràcia de la vida és oferir la millor resposta possible a la realitat del moment. La millor resposta.

No canviar el món pel teu benefici, sinó respondre-hi amb la màxima atenció, emoció i acció que ens sigui possible.

Aquelles paraules encara ressonen dins meu. Aquesta humilitat extrema, aquesta visió de la vida, va trencar tots els meus esquemes i varen ser els fonaments d’una nova forma de vida. Em va alliberar de mil cadenes.

Durant els dies que vaig estar al monestir, el pare Stefan em va ensenyar tot una sèrie de coneixements profunds que fins i tot em varen fer plantejar seriosament la idea de romandre-hi com a monjo.

  • No Lluis, tu no has nascut per estar en un monestir. Ho sento. D’aquí un temps hauràs de donar a conèixer tota aquesta sèrie de coneixements que has anat acumulant al llarg del temps. Només s’aprehèn (amb h) realment una cosa quan s’ensenya.
  • I a qui ho he d’ensenyar? I com?
  • No et preocupis. Ja trobaràs la manera. El mestre apareix quan el deixeble està preparat. Ells vindran a tu.
  • Qui són ells?
  • Aquells que et necessitin. De la mateixa manera que tu has vingut a mi. El deixeble necessita al mestre tant com el mestre al deixeble. Tu transmetràs aquests coneixements a d’altres. Ets una simple baula d’una cadena infinita. No tinguis por.

———

En la sessió ordinària de l’Assemblea Sagrada de Bisbes de l’Església Ortodoxa Sèrbia del 1998, Vukašin Mandrapa, va ser inscrit en la “Llista de Noms de l’Església Ortodoxa Sèrbia” com a màrtir.

vukasin-2-in

El seu assassí, el soldat Mile Friganovi va desaparèixer a l’acabar la guerra. Anys més tard va relatar els seus assassinats, que varen ser publicats per l’escriptor Milan Bulajić. Mai va ser jutjat.

Mile Friganovi

El seu company, el també soldat Petar Brzica, autor de 1360 assassinats en una sola nit, va fugir a Estats Units després de la guerra. En una publicació croata (Jutarnji List) de l’any 2009 apareix una fotografia seva recent, ja ancià però en un aparent bon estat de salut, somrient al costat de l’entrada d’un restaurant. Mai va ser jutjat.

Petar-Brzica PETAR_BRZICA1-210509.1_thumb

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s