El meu Déu

c.jpg

Istanbul, Turquia, 12 de juny de 2012.

Passejo pels voltants del Bòsfor tot buscant el barri d’Eyub. A vegades, vaig xiulant pel carrer mentre passejo, i alguna velleta, plena d’arrugues, remena el cap sota el seu mocador pensant que estic borratxo… és veritat, però no d’alcohol, sinó de vida.

En algun lloc algú crida a l’oració i jo hi vaig, com negar-me a qui em convida a entrar al Paradís? Sota el meu front el cel fa olor de catifes turques de mil nusos. M’assec davant de la mesquita, i em quedo embadalit mirant els fidels. El món ja no és el mateix, o potser sóc jo qui ha canviat. Deia un antic refrany sufí que si el viatge no et canvia no és un viatge.

En silenci, desfaig el meu camí creuant la ciutat fins a Sultanahmed, el que em dóna l’oportunitat de passar per desenes de tombes de sants i dervixos que es reparteixen per Istambul, alguns gairebé oblidats, fins i tot pels seus propis veïns. Turquia, en aquesta època, és un formiguer de gent que s’amuntega sobretot en els parcs davant de l’Ayasofya (Santa Sofia), però, en aquesta hora de la nit, tot està en calma i els centenars de persones que han peregrinat fins aquí, dormen a la vora de la Mesquita Blava esperant el cant del muetzí convidant-los a la pregària més matinera. Tothom dorm, però el meu cor està despert.

Vaig vorejant el Palau de Topkapi, amb la ment serena, sota pel camí que porta cap al meu hostal. La visió nocturna dels alts minarets il·luminats com agulles que esquincen el cel nocturn és un cant per a l’ànima i una increïble postal per al record. No obstant això, en una de les cantonades, just darrere d’una paperera, la silueta d’un nen petit, d’uns sis o set anys, em fa estremir el cor. Arraulit a la paret, té ficada la barbeta al pit intentant agafar el son.

La meva ànima em comença a parlar a crits mentre la visió d’aquell infant vestit amb robes brutes i estripades, no em permet continuar. Em quedo mirant aquell petit ésser humà, aquell fill de tota la humanitat. Sense pensar-m’ho dues vegades, trec tots els caramels que tinc a la butxaca (sempre en porto per a la canalla) i, mentre el petit obre els ulls notant la meva presència, em vaig ajupint al costat d’ell i els hi ofereixo.

Els seus ulls són foscos i té la cara plena de regalims de brutícia. He de confessar que vaig haver de fer un terrible esforç per no plorar i mostrar el meu millor somriure mentre les seves mans, tremoloses i desconfiades, agafaven el meu regal.

-Què hi fas dormint aquí? – Em vaig atrevir a preguntar-li.

My father is death in Syria (El meu pare ha mort a Síria) -Va dir amb veu entretallada ajupint de nou el cap, tractant d’empassar-se el seu dolor, mentre que dels seus ulls començaven a brollar unes llàgrimes que intentava dissimular.

Tractant jo també de pair aquella informació, vaig acariciar el seu caparró i li vaig donar, també, alguns diners.

En només uns segons els meus peus havien baixat del cel a la terra a causa de la terrible realitat del sofriment, de les llàgrimes d’un nen, del dolor d’una víctima de la ignorància humana, ignorància que consisteix en matar-se els uns als altres en nom d’un Déu que ni tan sols coneixen.

Un Déu que, en realitat, era aquest infant que havia hagut de fugir del seu país per no morir i ara es desfeia plorant en una cantonada, ignorat per tothom. Però, curiosament, ningú reconeixia a aquest Déu, ni lluitava per ell, potser perquè aquest Déu no és convenient als fastigosos interessos d’alguns éssers humans, i en canvi no hi ha més Déu que ell, i qui veu més déus té un problema de visió i d’amor.

Arrossegat per la meva consciència, em vaig ficar en un dels restaurants que romanien oberts al costat del meu hostal i vaig comprar-hi dos kebabs. He de confessar que desfer els meus passos per tornar-lo a buscar va ser un dels moments més profunds del meu viatge, on em vaig trobar a mi mateix, a la persona que volia arribar a ser, i podia sentir com el meu cor saltava d’alegria dins el pit mentre feia el meu camí de tornada esperant tornar a trobar el nen.

Vaig caminar, gairebé córrer, fins al revolt de la vorera que amagava el lloc on aquella criatura s’havia refugiat, i, intentant pair tants sentiments, vaig seure al seu costat i vam gaudir junts del sopar, rient tots dos junts, mentre em deia que ell era del Barça i intentava convèncer-me de que era el millor equip del món.

Quan vaig tornar a l’hostal aquella nit i vaig trucar a la meva dona, ella em va preguntar què havia estat fent tot el dia. Jo li vaig contestar:

-He vist com és la meva ànima quan està al costat de Déu i ara sé cap a on he de conduir els meus passos.

Qui té amor en el seu cor, el té perquè el reparteix amb els que l’envolten. Qui té alegria en la seva ment, la té perquè encomana aquesta alegria al món. Qui té bondat i compassió, la té perquè l’ha donat prèviament. La riquesa sempre és donar!

Diuen que jueus, cristians, musulmans, blancs i negres, som diferents, però, en tots els llocs on he estat, els nens volen jugar, les mares es preocupen, els ancians donen consells, tots ploren quan estan tristos i riuen quan estan contents. Per tant, què és el que ens diferencia? Què ens fa tan diferents per a no poder sentir compassió per a tots els éssers que pateixen i tractar d’ajudar-los?

La meva religió es diu Amor i la meva pràctica és tractar de veure la bondat que s’amaga en tots els éssers, perquè en tots els éssers vius el meu Déu s’hi oculta i s’hi reparteix. Per tant, si fes mal a un sol d’ells, m’estaria fent mal a mi mateix i faltant al pilar fonamental del meu credo.

Sé que això no serà entès per molts, però és que ells no segueixen la meva religió. Jo no sé el que altres creuen, però sé que jo crec en l’Amor. Al sord li és igual que li parlis a crits i al cec li és igual que li ensenyis el Paradís… però l’Amor, l’amor és pacient, és benigne; l’amor no té enveja, l’amor no és pretensiós ni orgullós; no és insolent ni egoista; no s’irrita ni és venjatiu; no s’alegra de la injustícia, sinó que es complau en la veritat; tot ho disculpa, tot ho espera, tot ho suporta.


Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s